Coses que importen: The Secret Society + Eduard Escoffet

Dissabte, 14 de marzo del 2009 / 21:00 hores
Entrada sense numerar / 5 euros
Venda anticipada: Servicam i a la taquilla del Gran Teatre.
A la taquilla de L’Escorxador, una hora abans de l’inici del concert.

Pepo Márquez, bateria de Grande-Marlaska (abans Garzón), fuig de tota comparació i se situa en el pla del rock d’autor nacional intentant per tots els mitjans fugir de tota personalització, una paradoxa estranya en la qual l’autor aspira al fet que el seu grup puga funcionar alguna vegada sense ell. El seu projecte The Secret Society és la plasmació d’aquest convenciment: l’important és la música i tota la resta sobra. La composició i les lletres dels temes són una narració carregada d’imatges poètiques, una transmissió de l’estat d’ànim, i la música serveix per a corroborar cada paraula, per a subratllar-la.

The Secret Society transpira fred, un hivern que sembla que mai no acaba, una desesperança definitiva i una lucidesa sòlida, sincera, que acompanya i que, com qualsevol obra literària, convida a l’evocació i a la reflexió. Cançons que tots hem viscut, la nostra banda sonora, interpretada amb una personalitat i un estil directe recolzat en la gravació sense concessions. En aquesta entrevista Pepo Márquez declara:

«La primera vegada que vaig gravar amb Javier Ortiz (ja ni me’n recorde, crec que va ser el 2004) em va ensenyar com d’importants eren les primeres preses, la poca por que cal tindre’ls, el que es capta amb un micro, l’actitud (…) A mi m’interessa que el so transmeta l’actitud que tenim en tocar, el que sent quan cante, el que s’escolta a la sala on grave. Sóc una persona que tarda molt, molt, molt poc a prendre les decisions que té clares. I gravar en analògic és absolutament innegociable per a mi».

Aquesta idea recorre els seus temes, la totalitat del disc, i el converteix en un perfecte exercici de franquesa molt pròxima a la de l’escenari de la qual es diferencia només en una cosa: a l’escenari, The Secret Society es comunica amb el públic, espera molt d’ell i li exigeix que es comporte, que escolte i que hi participe. Si no fóra pels instruments, de vegades semblaria que estem assistint a un recital poètic. O potser és perquè hi ha instruments pel que acabem tenint aquesta sensació.

És exactament el mateix que ocorre en els recitals d’Eduard Escoffet en els quals la poesia i la música són elements vinculants d’una proposta multidimensional. La seua poesia sonora necessita del públic per a adquirir l’entitat necessària en l’intercanvi i acaba i comença en ell. Membre del col·lectiu Propost, la seua posada en escena ha recorregut escenaris de tot el món transmetent el ritme, el so, la fragmentació i la repetició en peces on abunden les referències a l’època de mitjans en què vivim, amb ressons de la ràdio, del cinema i de la televisió.

Eduard Escoffet analitza les coses que importen i no té por de mostrar-se compromés, crític i àcid per a revelar els aspectes més tabús de la societat i d’una realitat sobre la qual per a ell és impossible passar de puntetes. Les seues posades en escena arrepleguen el visual, l’acústic, el gestual i l’hiperestructural i el converteixen en un poeta d’acció i d’actes. Així, cadascuna de les seues actuacions és única, fruit del procés experimental anterior i germen del que es veurà després, en un cicle on la poesia és un llenguatge viu, polièdric, que abraça des del rap fins a la poesia experimental, passant pels clàssics que coneix, comprén i interioritza. Al festival Mil i una veus va declarar:

«El so i fins i tot la recitació en directe són un acte d’escriptura. O de cosificació del pensament. No podem perdre de vista que quan parlem de poesia sonora estem parlant senzillament de literatura. No obstant això, d’una literatura que varia el seu format (se separa de nou del llibre) i que aporta nous elements, fins aleshores impossibles, com la simultaneïtat de la veu».

Que ningú no els busque perquè Eduard Escoffet no fa llibres.

També pot interessar-te:

• Entrevista acústica a The Secret Society en el programa Hoy empieza todo de Radio 3 (3 de desembre del 2008).
• Crítica de l’últim disc de The Secret Society en Hipersónica (12 de novembre del 2008).
• Videoblog en què Pepo Márquez comenta tots els temes del disc.
• Poemes d’Eduard Escoffet en Barcelona Review.
• Presentació (àudio), d’Eduard Escoffet en Mil i una veus en el CCCB de Barcelona (novembre del 2006).
• Trobada amb Eduard Escoffet en El Mundo (gener del 2002).